Llibres i catàlegs

Aquest assaig demostra l’existència d’un imaginari comú, soterrat, en l’obra d’autors tan dispars com Oliveira, Monteiro i Costa: de la mirada abismal cap a l’horitzó infinit a la poètica misteriosa del mar, dels viatges de descoberta dels navegants a l’emergència d’elements fantàstics en la quotidianitat.

Una pel·lícula de culte ha de complir algun d’aquests requisits: estar destinada a un públic minoritari, tenir un pressupost inversament proporcional al número d’espectadors, ser involuntàriament imperfecta o tractar-se fins i tot d’una mala pel·lícula.

Reyes Abades és el tècnic d’efectes especials més conegut (i reconegut) del cinema espanyol. Ha treballat amb Saura, Uribe, Cuerda, de la Iglesia, Camus, Amenábar però també directors estrangers com ara Polanski, Coppola, Soderbergh, Scott, Forman o del Toro.

Jacques Rancière escriu un assaig sobre les fronteres cinematogràfiques. Què diferencia el cinema de la literatura o el teatre? Què és allò que fa propi al llenguatge cinematogràfic que encara que begui d’influències d’altres arts el fa únic?

Michael Haneke ha estat un director que ha destacat per la seva independència i per mantenir una estabilitat ideològica durant tota la seva carrera, fins i tot quan va anar a Hollywood a filmar el remake de 'Funny Games'.

El quart poder, la premsa, ha estat un tema, un espai, uns professionals que el cinema ha explotat de diferents manares.

El terme "espanyolada" ha adquirit una categoria, més aviat despectiva, relativa a cert cinema espanyol que es realitzà entre mitjans dels seixanta, amb l’obertura de l’Espanya franquista al món, fins a gairebé finals dels setanta on es fusionà de manera gairebé indissociable amb l’anomenat cinema de "destape".

Jia Zhang-ke es donà a conèixer internacionalment amb l’obra 'Xiao Wu (Pickpocket)' gràcies al suport de la crítica francesa.

La carrera cinematogràfica d’Iciar Bollaín no podia començar amb millor padrí que Víctor Erice a El Sur (1983). Desenvolupà la seva carrera com actriu amb directors de la mida de José Luis Cuerda, Felipe Vega o Ken Loach fins que dirigí el seu primer llargmetratge, 'Hola ¿estás sola?' (1995), que destacà per la seva vitalitat i per fer un cinema de caire independent però gens allunyat del públic generalista.

La música no és només un element imprescindible del cinema. A banda de ser un protagonista d'una força dramàtica, còmica o esfereïdora de dimensions excepcionals també ha estat una de les temàtiques mes recurrents de la història, amb uns resultats desiguals.