VOSC (Versió original amb subtítols en català)

Tracta de la vida de l’actor japonès Taiji Tonoyama, amb qui Shindô havia treballat en moltíssimes ocasions, revisada per mitjà de vinyetes i imatges d’arxiu.

A la prefectura de Nagano, al centre del Japó, mantenen viva una antiga tradició: abandonar les persones grans al bosc, soles, per morir.

Una excèntrica faula tragicòmica sobre l’envelliment, dirigida per un Kaneto Shindô ja octogenari i protagonitzada per algunes de les intèrprets més populars del cinema japonès clàssic: Haruko Sugimura, una habitual als films de Naruse i Ozu, i l’esposa mateixa del cineasta, Nobuko Otowa, entre altres.

Basada en una novel·la de Kafu Nagai (1879-1959), narra la història d’un home prop de la seixantena que s’enamora perdudament d’una dona anomenada Oyuki.

Un escriptor envellit es trasllada als boscs de Nagano per escriure la seva primera novel·la. És l’últim supervivent de la seva estirp, i mentre escriu, aïllat del seu entorn habitual, rememora la història de la seva família i la seva infància en un oble del Japó rural.

Un film sobre el futur barrat a què fan front els joves, sobre la violència continguda en una societat molt jeràrquica i que respecta –quasi venera– les formes i les tradicions.

El Chikuzan del títol era en realitat Takahashi Chikuzan, un prestigiós intèrpret i compositor de shamisen, l’instrument de corda tradicional del Japó que sovint serveix per acompanyar el teatre kabuki.

Uns l’han catalogat com un “drama d’època”, altres com un “film de terror”. Tothom, però, està d’acord amb el caràcter impactant d’aquesta adaptació d’una paràbola budista ambientada poc després de la batalla de Minatogawa, cap al 1300. En són protagonistes dues dones que roben i maten els homes.

Un altre gran personatge femení de Shindô, el d'una mare divorciada i amb un fill malalt. Ella lluita per salvar-lo i donar, alhora, un sentit a la seva existència. De nou, l’actriu Nobuko Otowa es revela indispensable, i de nou l’ombra dramàtica d’Hiroshima plana sobre els personatges.

Al final dels anys trenta del segle passat, Shindô va fer d’ajudant de direcció de Kenji Mizoguchi, qui en llegir els seus primers guions li va dir que “no tenia talent com a guionista”. El 1975, un Shindô que havia arribat a ser guionista en cap de la Sochiku va rodar aquest documental, un homenatge emocionat a Mizoguchi.