Daniel Schmid (Flims, Suïssa, 1941-2006) és considerat un dels millors cineastes de Suïssa. Tanmateix, per la seva formació i cultura, el seu cinema és molt afí a la tradició barroca i teatral de l’anomenat Nou Cinema Alemany i la seva obra se sol associar amb la de Schroeter, Fassbinder i Syberberg.
Nascut a la Geòrgia soviètica, Otar Iosseliani (Tbilisi, 1934-2023) es llicencia en piano, direcció d’orquestra i composició, però després d’estudiar a l’escola de cinema VGIK de Moscou es decanta pel setè art. Els seus primers treballs li provoquen problemes amb els censors, els quals desconfien de la seva poderosa originalitat, tant en la narració com en el retrat de personatges.
Adoptada per una parella d’edat avançada a qui anomenava “avis”, i sense haver conegut mai els seus pares, Naomi Kawase (Nara, Japó, 1969) descobreix en el cinema l’instrument idoni per indagar la seva identitat i els seus orígens, i queda fascinada per la capacitat de connexió emocional de les pel·lícules i la seva facultat de preservar el temps.
Maurice Pialat considerava La Maison des bois el seu millor treball. Tot i això, aquesta sèrie de televisió, invisible durant trenta anys i no emesa mai al nostre país, encara roman com la gran obra desconeguda del director d’À nos amours. Dividida en set capítols, narra la història d’uns nens parisencs que, a causa de la Primera Guerra Mundial, són enviats a un poble de la ruralia francesa, on són acollits per un matrimoni amb tres fills.
Sean Price Williams és el director de fotografia de moltes de les millors pel·lícules independents de la passada dècada segons The New Yorker. El seu estil es caracteritza molt sovint per una textura en 16mm i una particular atenció a la llum i a la fluïdesa de la càmera (habitualment en mà).
Williams ha captat l’essència del color a més de seixanta pel·lícules, uns cinquanta curts i set sèries des del 1999, i ha esdevingut així una de les figures clau del cinema independent contemporani.
Stanley Donen (Colúmbia, 1924 – Nova York, 2019) és recordat, sobretot, per haver renovat el gènere musical i haver donat pas a la seva època daurada amb títols com Singin’ in the Rain o Seven Brides for Seven Brothers. No obstant això, dels 29 films que va rodar tan sols 12 són musicals. La resta són pràcticament tot comèdies.
El Centenari del cinema amateur a Catalunya ens descobreix una manera diversa de concebre les imatges en moviment, una extensió directa de l'experiència d'un individu o un col·lectiu que no ve marcada per un objectiu comercial, sinó per l’entusiasme d'expressar-se lliurement a través del cinema. El que comença el 1924 com un hobby domèstic per a les classes acomodades aviat esdevé un dels moviments cinematogràfics més importants a Catalunya, fins al punt de ser considerat la primera escola cinematogràfica del país.
El Premi del Públic LUX és una iniciativa del Parlament Europeu i la European Film Academy, en col·laboració amb la Comissió Europea i la xarxa Europa Cinemas.
Es lliura cada any com a reconeixement al cinema europeu que sensibilitza sobre qüestions socials, polítiques i culturals d’actualitat a Europa.
Aquest any són cinc les pel·lícules finalistes i sotmeses a votació per part del públic.
