Amb la premissa d’“un cinema revolucionari per a la revolució”, l’illa de Cuba es converteix, durant els primers anys del règim castrista, en un dels centres de producció i experimentació cinematogràfica més interessants, i en punta de llança de l’anomenat Nuevo Cine Latinoamericano.
La 32a Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona (MIFDB) torna com cada any a la seu històrica de la Filmoteca de Catalunya amb una programació que té les cartografies com a espina dorsal.
Habitar és viure o residir en un territori, ocupar un espai, establir-se i posar arrels, encara que també es poden habitar el desplaçament, la memòria, els cossos o els desitjos, vagar-hi i recórrer-los. Què significa fer un espai habitable? Fer-lo amable per a la vida.
Com cada any -i ja en portem vint!-, agrupem en un cicle les pel·lícules del darrer any més ben valorades pel nostre cercle de crítics i programadors de cinema. La tria la componen un conjunt de títols que, com en les darreres edicions, hem dividit en dues seccions: els que s’han estrenat a les nostres pantalles comercials i els que únicament s’han pogut veure en plataformes o festivals.
Commemorem el centenari de la mort d’Àngel Guimerà (1845-1924), el dramaturg català de més projecció internacional. Les seves obres van ser traduïdes a moltes llengües i, en alguns casos, van donar lloc a versions cinematogràfiques i operístiques.
Amb la col·laboració de:
En la seva incansable exploració del desig (heterosexual) femení, Catherine Breillat ha sabut mantenir intactes la seva curiositat i la seva independència. Ella, que va tombar la dona com a objecte per convertir-la en el subjecte d’indagacions sexuals, plenes d’ensurts i plaers, sempre portades fins a les seves últimes conseqüències, s’ha mantingut lligada a l’adolescència, el període transgressor per excel·lència, en què la por i l’atracció s’entrellacen i les portes del misteri romanen entreobertes.
Daniel Schmid (Flims, Suïssa, 1941-2006) és considerat un dels millors cineastes de Suïssa. Tanmateix, per la seva formació i cultura, el seu cinema és molt afí a la tradició barroca i teatral de l’anomenat Nou Cinema Alemany i la seva obra se sol associar amb la de Schroeter, Fassbinder i Syberberg.
Nascut a la Geòrgia soviètica, Otar Iosseliani (Tbilisi, 1934-2023) es llicencia en piano, direcció d’orquestra i composició, però després d’estudiar a l’escola de cinema VGIK de Moscou es decanta pel setè art. Els seus primers treballs li provoquen problemes amb els censors, els quals desconfien de la seva poderosa originalitat, tant en la narració com en el retrat de personatges.
Adoptada per una parella d’edat avançada a qui anomenava “avis”, i sense haver conegut mai els seus pares, Naomi Kawase (Nara, Japó, 1969) descobreix en el cinema l’instrument idoni per indagar la seva identitat i els seus orígens, i queda fascinada per la capacitat de connexió emocional de les pel·lícules i la seva facultat de preservar el temps.
