Cicle

Com un eco de les exposicions Al taller del filòsof  i En l’aire commogut..., presentades simultàniament a Barcelona, Filmoteca Georges Didi-Huberman reuneix set sessions que reprenen cada un dels àmbits de la m

El documental no només retrata la realitat, sinó que la qüestiona, la transforma i la resignifica. Tot i que sovint associem aquest art a la figura del director, darrere de grans pel·lícules també hi ha productors que les fan possibles. En la seva 28a edició, el DocsBarcelona ret homenatge a Heino Deckert, una figura clau en la producció documental contemporània.

Alain Cavalier va iniciar la seva carrera en el cinema de ficció clàssic, però a partir dels vuitanta va anar desenvolupant un estil cada vegada més íntim, personal i minimalista, allunyant-se de les grans produccions per apropar-se al cinema-diari, de caràcter observacional. Entre el 1987 i el 1991 es va bolcar en una sèrie de retrats de dones treballadores –artesanals i professionals- en els seus entorns laborals –molts en vies d’extinció- en una mena de cinema “fet a mà”, en sintonia amb els oficis retratats.

En companyia d'estranyes: revisions de passats, presents i futurs col·lectius

En temps hostils, defensem imatges que no subratllen la por sinó el desig. Imatges que enfoquin els joncs que neixen dels pantans, que espremin les llimones i les converteixin en dolços. Contraimatges de la individualitat solitària que ens mobilitzin des del suport en les altres.

D’ascendència antillana, Sarah Maldoror (1929-2020), malgrat haver nascut a França, és recordada com “la mare del cinema africà” per ser la primera dona a rodar al continent negre i reivindicar-ne la identitat cultural.

Partint d’un treball radical amb textos més o menys anacrònics, que Van de Staak actualitza mitjançant la lectura en espais públics, les seves pel·lícules exploren sempre l’oralitat com a matèria en ficcions humorístiques marcades per narracions ambigües, estructures reiteratives i àmbits de llenguatge que problematitzen l’expressió de la interioritat humana.

Treballadors de la construcció, empleades amb el salari mínim, presidiaris, drogoaddictes, treballadores sexuals, adolescents amants dels rodeos, joves grangeres enamoradisses, pinxos que juguen a les milícies, soldats de destí maleït… 

Ells són l'ombra del somni americà, el clarobscur que fa tremolar el triomfalisme elitista que fa anys que es repeteix a si mateix el país, i també aquell salvatgisme que evoca el mite de la frontera geogràfica i fantasmagòrica d'una nació consolidada en la brutalitat. 

Considerat durant anys un outsider amb una carrera irregular, avui ningú ja no discuteix el mestratge de Nicholas Ray (Wisconsin,1911 - Nova York, 1979), un creador magnífic i turmentat que sempre es va considerar un estrany a Hollywood, i de qui Godard va dir que encarnava “le cinéma et rien que le cinéma”.

L’obra d’Albertina Carri (Buenos Aires, 1973) s’inscriu en el vessant més experimental del Nuevo Cine Argentino. El seu cinema, proteïforme i divers, abraça tota mena de tècniques expressives i recursos narratius, i es distingeix per un estil audaç i provocador que aborda temes tabú des d’una mirada crítica i subversiva.

La trobada Projectem el passat. Cinema rodat a Espanya 1915-1916, celebra la tercera edició els propers 24 i 25 de març amb el mateix objectiu i il·lusió amb què va néixer el 2019: aplegar arxivers, historiadors, conservadors i amants del cinema, per promoure la recerca mitjançant el visionament en pantalla gran.