Cicle

Dues-centes persones expertes del món del cinema han participat en una iniciativa del diari ARA per elaborar un cànon possible del cinema català del segle XXI. Perfils diversos de la crítica, la investigació, el periodisme especialitzat i el sector cinematogràfic trien els millors films catalans dels últims 25 anys en una gran enquesta que vol ser una invitació a pensar i celebrar el nostre cinema amb esperit rigorós i alhora lúdic.

L’habilitat extraordinària de solcar llindars —entre la vigília i el somni, entre la contínua revelació del present i els mons subtils de la imaginació, entre la veu, la imatge i la música— és el motor essencial de l’obra d’Anahit Simonian. 

Els germans Bill i Turner Ross nascuts a Sidney (Ohio), tenen una filmografia breu però molt coherent, reconeixible i profundament autoral. 

El cinema íntim i naturalista de Mia Hansen-Løve (París, 1981) es construeix des d’una voluntat de transparència i contenció que fuig de l’èmfasi estilístic i dramàtic per tal de centrar-se en els personatges i els seus estats d’ànim. Els seus films avancen a través de gestos mínims i situacions quotidianes que, sovint de manera inesperada, condueixen a experiències profundament transformadores. 

Christian Petzold és una figura clau de l’Escola de Berlín, la generació que, al tombant dels segles XX i XXI, va transformar el paisatge cinematogràfic alemany amb una nova aproximació al cinema narratiu. 

Amb un treball metòdic basat en projectes de llarg alè, sovint en forma de trilogies o complexos remakes, i amb una xarxa de col·laboracions establertes — des dels guions coescrits amb Harun Farocki fins al treball amb intèrprets com Nina Hoss—, Petzold ha esdevingut una de les veus més singulars del cinema europeu contemporani. 

Hiroshi Shimizu és una de les figures clau del cinema japonès. Amic i contemporani d’Ozu i Mizoguchi, va dirigir més de 160 films entre el cinema mut i la postguerra, caracteritzats per una càmera en moviment constant, rodatges en exteriors i una mirada plena d’humanitat. 

Shimizu retrata viatgers, dones marginades, infants i treballadors precaris amb una sensibilitat única, allunyada del dramatisme convencional i sempre atenta a l’encant de les coses petites. 

Vet aquí un cinema que neix de l’experimentació plàstica. Un cinema que es gesta en llibretes de viatge, col·leccions d’objectes, o en taules de vidre on l’animadora busca el moviment amb la mateixa fruïció amb què es fixa en el gruix d’un traç o d’un plec; on la narrativa neix de les possibilitats i els límits del dibuix, el collage o el teatre d’ombres. 

Cineasta, viatger, Johan van der Keuken s’apropa al món filmant-lo. D’aquesta manera, construeix un pensament filosòfic i polític que evita l’abstracció i s’arrela profundament als llocs, les coses i la gent. El seu cinema parteix d’un respecte profund envers la singularitat de tot allò que toca. Per això, pot afirmar que “filmar és un treball d’amor”. Un amor infinit, un gran corrent indefinible, rebut i donat pels humans, una força vital i del desig”.

Amb motiu de la celebració a Barcelona de la 40a edició dels Premis Goya aquest 28 de febrer, acollim la projecció de 15 films nominats en alguna de les tres categories principals del certamen.