Reprenem la col·laboració amb Barcelona Negra, un festival de literatura policíaca que no pot evitar la proximitat del cinema amb aquest gènere literari sorgit de les llums i les ombres, de personatges tèrbols, crims inexplicats i dones fatals.
Ens sumem a la festa amb la complicitat de tres dels autors homenatjats en aquesta edició: l’italià Leonardo Sciascia, adaptat per Francesco Rosi a Cadaveri eccellenti; el cubà Leonardo Padura, i la marsellesa Dominique Manotti.
Resulta molt revelador que Marta Esteban hagi triat Messidor com a emblema de la Carta blanca que li hem ofert. El títol d’aquesta pel·lícula d’Alain Tanner va donar nom a una de les seves empreses, amb les quals va produir dos altres títols del cineasta suís, recentment desaparegut.
Davant el conservadorisme de l’Imperi Britànic, una sèrie de joves s’hi van rebel·lar a través del teatre i el cinema. Lindsay Anderson en va ser un dels principals responsables i, a la llarga, el més coherent. El 1956, al National Film Theatre de Londres es presenta tres curtmetratges produïts fora del sistema (O Dreamland, d’Anderson; Momma Don’t Allow, de Reisz i Richardson, i Together, de Mazzetti) i aquesta sessió dona el tret de sortida al que ell mateix va batejar com a Free Cinema: una aposta pel realisme social preocupat per les formes que trencaria amb el cinema conformista.
A mitjans dels anys vint, dues terceres parts del públic cinematogràfic nord-americà eren dones. Per fer pel·lícules al seu gust —business is business—, els estudis de Hollywood van contractar nombroses guionistes —una tercera part de la nòmina d’aquesta professió— que donaven el corresponent “toc femení” a una perspectiva habitualment masculina.
El 2022 es va posar en marxa, en col·laboració amb l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), un pla sistemàtic de digitalització dels fons fotoquímics dipositats al Centre de Conservació i Restauració de la Filmoteca de Catalunya. L’objectiu és visibilitzar un seguit de títols imprescindibles del nostre patrimoni, i la primera finestra serà un cicle permanent a les pantalles del Raval. Posteriorment, gaudiran d’una nova vida en circuits culturals i comercials.
Per quart any consecutiu, el programa Dies Curts es consolida com un espai de trobada on descobrir i conversar amb cineastes properes, posant interès en el format curt i apostant per propostes arriscades i emocionants, encara allunyades dels circuits majoritaris d’exhibició.
De gener a juny, un divendres al mes.
Zaida Carmona, Xacio Baño, Ramon Balcells, Elena Duque, Elena López Riera i David Batlle seran protagonistes de Dies Curts 2023.
Amb la col·laboració de:
Reprenem les Fantasmagories del desig en la seva vuitena temporada. Com en anteriors ocasions, la programació recull una varietat de propostes fílmiques, triades pels diversos presentadors i presentadores convidades una vegada al mes, entre gener i juny de 2023.
En cada sessió exposaran la seva lectura de l’obra escollida per obrir un espai de reflexió sobre el que ens interpel·la una obra de creació.
Quan Hans Detlef Sierck – abans de convertir-se en Douglas Sirk – va arribar als Estats Units fugint del nazisme, ja era un dels cineastes alemanys més respectats. Els nou llargmetratges que va realitzar entre el 1935 i el 1937 per a la gran productora UFA van establir les bases d’un estil que l’acabaria convertint en el gran mestre del melodrama i en un cineasta essencial de l’època daurada de Hollywood.
Abans d’iniciar-se en el cinema de la mà de Keisuke Kinoshita, Masaki Kobayashi era un pacifista radical que va ser mobilitzat per l’exèrcit japonès durant la Segona Guerra Mundial i capturat com a presoner. Aquesta vivència li referma unes conviccions humanistes que trasllada a la pantalla amb una contundència enorme, i esdevé el cineasta més crític amb el seu país.
Pocs cineastes s’impliquen tant amb les seves conviccions i amb el seu ofici com el portuguès Pedro Costa.
Compromès amb els més desposseïts, el seu cinema mostra una realitat oculta, producte del capitalisme més desaforat. Tot i que sempre ha mantingut unes constants temàtiques, amb No quarto da Vanda abandona la parafernàlia i la pressió dels rodatges anteriors i s’instal·la a Fontainhas, un barri lisboeta de barraques en procés de demolició.
