Projectem sis de les propostes més estimulants del cinema romanès actual. Són llargmetratges de ficció que han tingut molt bona acollida en festivals d’arreu del món, com és el cas d’Un polvo desafortunado o porno loco, el film que va precedir Alcarràs en la consecució de l’Os d’Or del Festival de Berlín, o Blue Moon, darrera Concha d’Or del Festival de Sant Sebastià, la projecció de la qual comptarà amb la presència de la seva directora, Alina Grigore.
Paco Poch (Igualada, 1951) és un home polifacètic que té una llarga trajectòria en l’àmbit cultural i audiovisual. És mànager cultural, doctor en Ciències de la Comunicació, professor de Producció a la Universitat Pompeu Fabra, redactor de Serra d’Or, fundador de Catalan Films, distribuïdor i, sobretot, productor independent d’arriscats projectes de ficcions i documentals tant de cinema com de televisió.
L’hongaresa Márta Mészáros és una de les directores europees més importants del segle XX. La primera dona que va guanyar l’Os d’Or del Festival de Berlín —Adopció (1975)— va patir a Occident un doble estigma: el de ser una cineasta de l’Est i el de ser dona. Tot i lluitar per fer-se un espai en una indústria dominada per homes, a poc a poc el seu nom es va eclipsar fins que la restauració de la seva obra per part del National Film Institute d’Hongria i el premi a la seva carrera per part de l’Acadèmia del Cinema Europeu l’han ressituada de nou en el primer terme que es mereix.
Agnès Jaoui (Antony, França, 1964) actua, escriu, dirigeix i també canta. El teatre va unir-la a qui seria la seva parella fins al 2012, Jean-Pierre Bacri, i amb qui formaria un sòlid tàndem artístic fins a la mort d’ell el 2021. La seva obra va cridar l’atenció del mateix Alain Resnais, el qual els va encarregar els guions de Smoking / No Smoking (1993) i On connaît la chanson (1997).
El juliol i l’agost, vine a refrescar-te a la Filmo amb contes d’estiu! Banys de sol, històries d’aigua, castells de sorra. Pins mediterranis, la jungla tailandesa, pedres calentes, after sun, balnearis i piscines. Jocs de nens i d’adults. Llacs i rius on es desperta el desig adolescent, i altres cossos es perden en braços desconeguts. Molta sensualitat, molta calor, tardes que poden durar dos mesos. L’envelat dels vespres, la visita als avis, el gelat del passeig marítim. Soledat, retrobaments, avorriment de vegades.
Lola Salvador neix en una Barcelona sota les bombes, poc abans de la victòria franquista i, filla de família republicana, ja de petita vol ser escriptora per poder convèncer a través de la paraula i la raó, i no de la força. Inquieta, curiosa i autodidacta, busca estímuls vitals i culturals a l’estranger i, quan torna a Madrid, no triga a bastir una sòlida trajectòria en l’escriptura de guions per a televisió, ràdio i cinema.
1922 va ser un any de bona collita de futurs mites del cinema. La retrospectiva integra una bona llista de noms que s’afegeixen als homenatjats anteriorment, Pier Paolo Pasolini i Alain Resnais, i que inclou noms consagrats de la direcció i de la interpretació, a més del compositor Elmer Bernstein i del director de fotografia Sven Nykvist.
El western, l’únic gènere cinematogràfic genuïnament americà, és part de l’imaginari universal i una de les expressions culturals més populars. La seva mitologia associada al naixement dels Estats Units, la seva iconografia, les trames plenes d’acció i la majestuositat dels paisatges, han donat forma a una de les grans epopeies de la història moderna.
"Tan sols puc escriure de memòria, no escric mai directament de la vida. El tema ha de passar pel sedàs del meu record, de manera que només allò que és important o típic roman allí com en un filtre".
Inspirant-se en aquestes paraules de Txékhov, Bill Douglas va retratar la duresa de la seva infància i joventut en una trilogia brillant, seca i austera, que, tot i ser poc apreciada durant molts anys, el temps ha acabat situant com una peça fonamental del cinema britànic. Douglas tan sols va poder dirigir un film més (Comrades) abans de deixar-nos el 1991.
"La majoria dels homes tenen, igual que les plantes, propietats ocultes que l'atzar posa de manifest"
François de La Rochefoucauld
A la vuitena edició del Paradís perdut, el jardí se’ns torna a presentar com a taula salvadora del naufragi continu de l'existència, però també com a lloc inquietant on la natura es revela de manera perversa.
