Les imatges de perpetradors són, com diu Marianne Hirsch, aquelles produccions visuals realitzades pels autors de crims mentre cometen accions violentes. Amb referència als casos de crims de guerra, violència política i genocidis, aquestes imatges adopten el punt de vista dels criminals o dels seus còmplices.
Nascut a Haifa el 1950, Amos Gitai és molt més que el cineasta israelià de referència. Arquitecte, escriptor i autor d'exposicions, amb prop de setanta documentals i ficcions ha bastit un extens mosaic que permet resseguir la conflictiva història d’Israel.
Boris Lehman va transformar la seva quotidianitat en el «guió» d'una gran pel·lícula, Babel, la qual va acabar convertint-se en la seva pròpia vida.
Entre el diari íntim i l'autoretrat, les formes epistolars, els viatges i les recerques, les notes de capçalera, les petites ficcions o les aventures físiques i metafísiques, Lehman va anar donant forma a un gegantesc collage, un enorme assaig sobre el pas del temps. Però el cineasta també entén la càmera com un mirall, com un tercer ull que possibilita pensar en el «jo» com un «nosaltres».
Exhibim la retrospectiva programada pel Festival de Sant Sebastià i dedicada a l’etapa daurada del cinema coreà amb títols dels anys cinquanta i seixanta.
Malgrat que des de la dècada dels noranta Corea del Sud ha estat un referent del cinema contemporani que continua acaparant l’atenció mundial amb èxits com el de Parásitos o El juego del calamar, el període clàssic d’aquesta cinematografia segueix sent molt desconegut a casa nostra.
La revolució del 1979 va canviar el destí i el rostre de l’Iran. Com la majoria de les revolucions, també va suprimir el passat i les seves imatges, i amb això un dels cinemes més innovadors d’aquella època. Aquest programa mostra algunes de les pel·lícules clau de la revolució cinematogràfica més progressista, interrompuda per una altra de social per la qual el país va acabar sent conegut.
Enguany el cinema espanyol es treu el barret davant la commemoració dels centenaris de Luis G. Berlanga i Fernando Fernán Gómez. La irrupció dels dos genis va portar nous aires al cinema de l’Espanya de postguerra.
Primo Levi es va convertir, mitjançant la seva escriptura, en un testimoni fonamental de l’experiència jueva de la deportació als camps nazis.
Projectem aquest cicle sobre la seva figura en paral·lel al curs Primo Levi. Literatura i testimoni, que l’Institut d’Humanitats de Barcelona organitza del 8 de novembre al 13 de desembre.
El cineasta Oskar Alegria és un dels protagonistes de la secció “Satèl·lits” del Festival de Cinema Independent de Barcelona, L’Alternativa. Per mitjà dels seus llargmetratges i d’altres obres de creadors que connecten amb el seu univers, el director navarrès ens proposa un itinerari cinematogràfic a través de l’experimentació, el qual comença sempre travessant una porta: la que marca un llindar a El otro día (Ignacio Agüero, 2013), la que ens fa somiar a Les films rêvés (Eric Pauwels, 2010) i la que amaga un misteri a Intimidades de Shakespeare y Victor Hugo (Yulene Olaizola, 2008).
De la mateixa manera que els cartògrafs ens ajuden a situar-nos i a orientar-nos en un terreny determinat, reduint-lo i empetitint-lo fins a fer-nos-el abastable, la Mostra, en la seva 15a edició, convoca els qui dominen l’art d’apropar-nos a records i memòries soterrades, aquelles que mai han estat dites; els taumaturgs que se’ns emporten en diàlegs entre el món dels vius i els que ja no hi són; aquelles que pesquen les paraules abans que se les emporti el vent per compartir amb nosaltres nous significats i revelar-nos realitats negligides; o aquell que, com un infa
“No haver vist el cinema de Satyajit Ray és com estar al món sense haver vist el sol o la lluna” (Akira Kurosawa)
Amb la veneració que mostra el cineasta japonès envers Ray n’hi ha prou per intuir la rellevància històrica i artística d’aquest bengalí que, ja amb el seu primer film, Pather Panchali (1955), va introduir a l’Índia un cinema de transcendència universal que radiava veritat, poesia i senzillesa, tot allunyant-se de les línies bàsiques d’aquesta cinematografia, marcadament d’evasió.
