Cicle

El moviment és l’ingredient essencial amb què el món continua, o sobreviu. Quan el moviment del cos es fusiona amb el cinematogràfic, neix un dels gèneres més autèntics: el cinema de dansa. Mentre que les paraules poden enganyar, el llenguatge corporal no.

El cinema no coneix fronteres. La dansa no coneix fronteres. Hi ha un llenguatge comú que els uneix: el llenguatge universal del moviment. Choreoscope Barcelona és el festival de cinema de dansa dels qui continuen, es mouen, evolucionen.

A finals dels setanta, un curtmetratge experimental en blanc i negre, filmat en 16 mm i titulat Thriller, va captar l’atenció de la crítica especialitzada, que li va dedicar centenars d’articles. El film era una relectura de l’òpera La bohème i es va convertir instantàniament en un clàssic del cinema feminista.

Aquesta desconstrucció de la representació convencional de les dones com a víctimes romàntiques va permetre a la seva autora, Sally Potter, fer el salt al llargmetratge i esdevenir una de les cineastes amb més prestigi de la Gran Bretanya.

Manel Camp (Manresa, 1947) és un nom de referència de la música catalana. A més dels estudis cursats al Conservatori Superior Municipal de Barcelona, va ser deixeble de Joan Guinjoan en composició contemporània i composició.

Músic molt versàtil, el 1971 va crear el grup Fusioon amb, entre d’altres, Santi Arisa i va treballar amb alguns dels representants més importants de la Nova Cançó com a pianista, arranjador i compositor.

Simone Signoret i Yves Montand són una de les parelles més cèlebres de la història del cinema. Autèntics emblemes de la cultura francesa, van néixer fa cent anys, curiosament, fora del país: ella a Alemanya (Wiesbaden) i ell a Itàlia (Toscana) en el si de famílies antifeixistes, van haver d’emigrar a França. L’ocupació nazi referma les conviccions polítiques de la futura parella, que ratificaran posteriorment amb un activisme infatigable a favor de les causes que consideraven justes.

El 25 de març passat ens va deixar Bertrand Tavernier, tot un referent del cinema francès dels darrers cinquanta anys. Neix a Lió el 1941 i és aquí on comença a fer del setè art la seva causa vital. En la seva obra com a cineasta —marcada per la cinefília— cal reconèixer-li una gran tasca com a estudiós del cinema i de la seva història. De ben jove funda el cineclub Nickelodeon, i escriu crítiques a Cahiers du cinéma i a Positif, revistes gràcies a les quals coneix nombrosos cineastes i augmenta la seva fascinació pel cinema.

Des del naixement de la narració clàssica, el melodrama ha estat un dels gèneres més consolidats del cinema. Amb els sentiments com a ingredient bàsic, el públic sempre s’ha sentit seduït per les històries que barregen amor, sacrifici, adversitat i lluita, i en les quals conflueixen temes com el perdó, la rancúnia, el desig, la pobresa, la rivalitat, la infidelitat, l’ambició...

Buñuel, Ferreri, Sautet, Godard, Berlanga, Hitchcock, Melville, Chabrol, Resnais, Demy, Moretti, Costa-Gavras, Varda, Malle, Deville, Tavernier, Doillon, Rivette, Ruiz, Oliveira, Chahine, Carax, Bellocchio, Angelopoulos... La llista dels cineastes que van treballar amb Michel Piccoli (1925-2020) deixa glaçat alhora que evidencia la infinitat de registres d’aquest actor parisenc que, durant setanta anys, va treballar ininterrompudament en teatre, televisió i, sobretot, cinema.

Ja ha passat un segle del naixement de Christian Bouche-Villeneuve, el nom real de Chris Marker, nascut el 29 de juliol de 1921 a París, on va viure fins al 2012. Un segle en què l’artista ens ha fet descobrir continents llunyans, illes inexplorades, territoris desconeguts, però també diverses formes d’expressió com ara la fotografia, el cinema, el vídeo, la poesia, el grafisme, entre d'altres, que naveguen per un univers en mutació perpètua, a través de països en revolució o paisatges serens, en cerca d’homes i dones, actors d’altres cultures.

“La VII edició de Paradís perdut arriba en un moment en què, més que mai, necessitem viatjar per altres mons i per altres jardins. El jardí segueix sent aquest topos polièdric des del qual es pot parlar de l’universal i del particular.

Parlar d’històries de dones palestines que lluiten pel seu jardí (Etz Limon), de nedadors que recorren jardins i piscines mostrant les amargors de les classes mitjanes americanes (The Swimmer) o de totes les heterotòpies que tenen cabuda en el parc més gran de París, l’antic bosc de Vincennes.

Celebrem una altra edició d’aquest festival, concebut com un viatge a la diversitat i a la creativitat del continent africà. Una finestra fresca i contemporània per recórrer la riquesa cultural del continent negre i repensar la nostra mirada. Wallay! enriqueix l’imaginari sobre Àfrica nodrint-se amb les veus dels directors convidats.