“La importància de Barcelona per al flamenco és constituent. Des del cos de ball del primer Liceu fins a Carmen Amaya, des d’Albéniz fins a Vicente Escudero o Antonio Gades, el barri xino, la rumba catalana o la Barcelona d’Ocaña, tant o més que la nova generació de veus (Duquenque, Mayte Martín, Miguel Poveda, Rosalía, Sílvia Pérez Cruz, etc) que segueix eixamplant el territori. Perquè d’això va també Flamenca Barcelona, d’ampliar el significat de “flamenco”.
El Festival Internacional de Curtmetratges d’Oberhausen és un dels més antics i de més prestigi en la seva categoria. La seva 67a edició arriba a la nostra ciutat i ens ofereix l’oportunitat de visionar alguns dels seus programes més interessants per comprovar com el curtmetratge segueix sent una de les principals fonts d’innovació del llenguatge audiovisual en tots els seus gèneres.
“Aquesta era la matinada que esperava” (Sophia de Mello Breyner Andresen, 1919-2004), la matinada esperada per aquelles que desitjaven respirar llibertat.
Per a Marc Recha “el cinema és la gran aventura humana” i afirma que on millor s’ho passa és als rodatges, on vida i cinema es barregen indefectiblement. I és, també, a partir de les experiències pròpies, que construeix —com diria el seu admirat Josep Pla— “ficcions autobiogràfiques”, quelcom que ha estat fent des dels onze anys, quan comença a observar el seu entorn a través d’una càmera súper-8 i inicia un recorregut autodidacte que també el condueix a escriure i, en alguns casos, produir els films que dirigeix.
A partir de la segona dècada del segle xx, amb la troballa de la tomba de Tutankamon, el setè art es va impregnar de la moda egípcia i de l’egiptomania, amb una inclinació especial pel terror de la mòmia i l'adulació a Cleòpatra, desbancant el recurrent argument bíblic de l’èxode o de Josep i el faraó.
El canvi de patró narratiu és la conseqüència de la revisió del concepte “exòtic” i de la irrupció de la cultura de masses que es produeix a Occident sota la influència de l’art-déco.
No es tracta de veure les coses a través de la llum, sinó la llum a través de les coses. Són els objectes i les seves múltiples superfícies les que revelen la llum, condició mínima del cinema que torna visible allò invisible.
En les seves pel·lícules en súper-8, el francès Jean-Claude Rousseau no troba la bellesa en l’observació, sinó en la visió, on es descobreix la precisió de les línies i els límits d’un enquadrament en el qual la mirada mai no s’atura en allò mostrat, sinó que ho travessa.
Amb la seva mirada personal, de vegades parsimoniosa, sempre detallista i habitualment poètica, la nord-americana Kelly Reichardt s’ha dedicat a subvertir gèneres. Ja va aturar les dinàmiques de la road movie a River of Grass, la seva primera pel·lícula. Quan semblava que amb Old Joy i Wendy i Lucy es decantava pel drama d’amistat, fos aquesta entre dos homes o una dona i el seu gos, torna després a subvertir el western en la feminista Meek’s Cutoff, gènere al qual tornarà amb la seva darrera pel·lícula, First Cow.
Quan a finals dels anys seixanta Theo Angelopoulos (1935-2012) es posa per primera vegada rere les càmeres, ja sent la necessitat d’establir un diàleg amb la història del seu país: Grècia. Per ell -que es va definir com a “nen de la guerra” i que va patir en primera persona la invasió nazi o la guerra civil-, dialogar amb la història també és dialogar amb el coneixement d’un mateix.
Col·laboració especial amb Japan Foundation i la revista digital de referència CineAsia, gràcies a la qual podrem descobrir alguns dels títols més importants del cinema oriental, posant el focus sobre el cinema japonès.
Amb la col·laboració de:
Una selecció dels millors treballs de ficció, i més recents, d’aquesta prestigiosa cinematografia, ara com ara poc present a les nostres sales comercials.
amb la col·laboració de:
