Cicle

CinePOLSKA, la cita anual amb el millor cinema polonès actual, torna a omplir les pantalles de la Filmoteca. Enguany, per celebrar el 70è aniversari de l’animació polonesa, cada llargmetratge anirà precedit per un curt d’animació destacat d’aquesta cinematografia.

El pansori és una forma d’art dramàtic musical interpretat per un cantant i un tambor. És una tradició popular originària de Corea, on va néixer al segle XVII, probablement com una nova expressió dels cants narratius dels xamans. Una representació completa pot durar entre 3 i 9 hores i una dona o un home interpreta cantant les veus de tots els personatges a partir de textos que barregen el dialecte rural amb expressions literàries erudites.

La imatge que el cinema ens ofereix de la infància ens mostra com veu la societat als seus membres més joves en un moment històric determinat, de la mateixa manera que també ens revela la mirada dels infants envers la societat en la qual han de créixer.

Thom Andersen i Noël Burch tenen en comú el fet d’haver impartit classes a la universitat (a Califòrnia l’un, a Lilla l’altre), de ser nord-americans, d’interessar-se pel cinema primitiu, de formar-se en el marxisme i d’haver fet un film plegats ('Red Hollywood'), que també és un llibre comú sobre la caça de bruixes.

Paolovittorio és tal com Marcello Mastroianni es referia als germans toscans Paolo i Vittorio Taviani. I és que, des de la concepció del guió fins a les tasques de direcció, aquest tàndem manté una sintonia creativa perfecta que fa impossible destriar l’aportació de cadascun.

Elisabeth Bronfen (Munic, 1958), professora d’Estudis Angloamericans a la Universitat de Zuric i autora de l'assaig 'Night Passages' (Columbia University Press, 2013), una reflexió sobre la llum, la foscor i els paisatges nocturns en la literatura, la filosofia i el cinema, ens visita de nou per exposar la seva visió de la nit al cinema.

Enguany recuperem els films protagonistes dels premis Gaudí i Goya tot projectant-ne els guanyadors.

Fa un any moria a Barcelona Javier Coma. Enrere deixava molts amics -alguns vindran a la Filmoteca a recordar-lo-, un gran nombre de llibres escrits i una concepció democràtica de la cultura nord-americana del segle XX.

Amb només cinc pel·lícules i trenta-tres anys, Alex Ross Perry s’ha convertit en un director de renom dins del nou cinema independent americà.