Cicle

Sens dubte Hong Kong, com a part de la República Popular de la Xina, ha funcionat molt bé sota el principi "un país, dos sistemes" establert per la constitució de la ciutat, la seva "Llei bàsica".

L’Screen Festival és un esdeveniment centrat en la imatge en moviment i l’art contemporani que cada any té lloc a diferents indrets de Barcelona. La Filmoteca hi participa, per segon any consecutiu, acollint una projecció del festival. Concretament, projectarem 'Dust', signat per Adam Dugas i Casey Spooner.

Projectem 'El círculo' (2008) i 'El almanaque' (2012)– coincidint amb la visita del seu autor, José Pedro Charlo, a Barcelona. La Filmoteca se suma així, modestament però amb una obra de referència, a la presència de la cultura uruguaiana entre nosaltres.

El festival DocsBarcelona arriba enguany a la seva 16a edició. Això vol dir diverses coses i, entre aquestes, que la nostra ciutat és una de les capitals del documental. A la Filmoteca acollim films del suec Fredrik Gertten, l’austríac Michael Glawogger i la catalana Eva Vila, que ens presentaran els seus films.

Vivim temps difícils i amb poques sorpreses agradables. Cristian Mungiu (i el conjunt del cinema romanès contemporani) ens en proporciona alguna que mereix ser recordada: el sentit de l’humor i el sentit de la història. I saber sempre de qui te’n rius i al costat de qui ho fas.

Salvador Espriu va cultivar tota mena de gèneres literaris. Sembla que fins i tot es va sentir atret pel guió cinematogràfic. En diverses oportunitats va parlar de films o de cineastes. Quan era jove es considerava marcat pel cinema germànic, i això lliga amb l’educació primària que va rebre a l’escola alemanya. I és per això que, entre d'altres films,programem 'M', de Fritz Lang.

Fa exactament deu anys —el 2 d’abril del 2003— moria a Barcelona Terenci Moix. Aquell dia vam perdre un cinèfil únic. Amb sentit de l’humor, amb una sensibilitat diferent, amb curiositat i, sobretot, amb una capacitat especial per trobar punts de contacte entre les tragèdies gregues i els pèplums, entre els pentinats de Lana Turner i l’aristocràcia britànica.

Quantes versions d’una pel·lícula s’amaguen sota un mateix títol? El doblatge, les censures, el rodatge amb dos negatius, les coproduccions internacionals, les “versions del director” o fins i tot les restauracions de les cinemateques proposen variants que, de mica en mica, s’han revelat com una pràctica generalitzada en la història del cinema.

“La fotografia és la veritat. I el cinema és la veritat 24 vegades per segon”. La màxima godardiana tenia una raó de ser ontològica a la qual la fotografia i el cinema digitals han fet creu i ratlla. Estem davant d'una ruptura de contracte.

Fa molt anys que Alberto García-Alix fa fotografies. Ell diu que, conscientment, només des de 1986. Més tard va començar a fer vídeos. Ha estat el fotògraf d’una generació i ara és el cronista de la seva pròpia vida. Alguns dels vídeos que presentem a la Filmoteca es poden veure com peces d’un autoretrat en la mesura que són, com ell mateix afirma, "un viatge introspectiu recercant la meva identitat. I el viatge comença a París".