Cicle

De Satyajit Ray s’ha dit sovint que era el Luchino Visconti de l’Índia. És cert que tots dos van retratar el crepuscle d’un món, que tots dos participaven d’una certa elegància aristocràtica i que tots dos també comprenien la necessitat d’un canvi social profund.

Tot va començar com una manifestació de cinefília: com que la censura franquista no deixava veure determinats films –ni tan sols trossejats–, uns grups, cada cop més nombrosos, es donaven cita (primer a Andorra, després a Ceret o a Arles) per veure, seguides, les pel·lícules prohibides: cinc el divendres, sis el dissabte i cinc més el diumenge, abans de retornar al país i a la lògica ministerial d’enviar ànimes al cel si us plau per força.

El cinema holandès ha donat documentalistes com Joris Ivens, Bert Haanstra o Johan van der Keuken. La tradició que representen aquests noms continua i es renova a través d’Aliona van der Horst, cineasta d’origen rus entestada a filmar tot allò que no es pot dir o fer sentir a través de les paraules.

El nom de Georges Simenon vol dir 550 milions de llibres venuts a tot el món i publicats en 47 idiomes, i equival també a 192 novel·les, de les quals 75 tenen per protagonista el comissari Maigret.

Els crítics cinematogràfics de cinc publicacions periòdiques ens han fet arribar les seves preferències d’entre els films que es van estrenar el 2012, i nosaltres les programem per descobrir-los, revisar-los, estar-hi d'acord o discrepar-ne. En tot cas, els gustos son eclèctics i, en general, reflecteixen que els cànons estan canviant al ritme del cinema contemporani.

La Nikkatsu és una productora fundada el 1912 i que, cent anys després, segueix viva. A través de la seva trajectòria no tan sols podem resseguir una estratègia industrial —de caràcter oligopòlic— o l’evolució d’uns plantejaments estètics —del cinema xambara (de samurais) a l’anomenat pinku eiga (barreja de violència i erotisme)— sinó també els canvis que ha viscut la societat japonesa al llarg de tot aquest període.

Des de "Familia" (1996) fins a "Amador" (2010), la filmografia de Fernando León de Aranoa posa davant dels nostres ulls una realitat canviant i inquietant: la d’uns joves que no troben feina o la d’uns adults que perden la que tenen sense perspectiva de tornar-ne a trobar mai més; també la de noies que es prostitueixen sense oblidar els seus somnis de nenes; la d’emigrants joves que descobreixen com la mort d’un nadiu vell i malalt pot suposar també la seva mort social...

És de la raça dels Keaton, Chaplin, Langdon i Tati. Com ells, s’ha inventat un personatge —un Pierrot melancòlic, somiador i maldestre— i, com ells, no necessita la paraula. Pierre Étaix (Roanne, 1928) és l’autor de vuit films —entre els quals, cinc llargmetratges— realitzats entre 1961 i 1971.

Cada trimestre, la mostra internacional de curtmetratges Future Shorts arriba puntual a les nostres sales. Les sessions trimestrals inclouen films premiats a diversos festivals de curtmetratges d’arreu del món.

Barrejar cinema i arquitectura per parlar de les idees de natura desenvolupades al llarg del segle XX sembla adient, perquè ambdues disciplines treballen amb el temps i l’espai.