Hiroshi Shimizu és una de les figures clau del cinema japonès. Amic i contemporani d’Ozu i Mizoguchi, va dirigir més de 160 films entre el cinema mut i la postguerra, caracteritzats per una càmera en moviment constant, rodatges en exteriors i una mirada plena d’humanitat. Shimizu retrata viatgers, dones marginades, infants i treballadors precaris amb una sensibilitat única, allunyada del dramatisme convencional i sempre atenta a l’encant de les coses petites.
L’animació pren protagonisme en el programa de la Filmoteca, seguint l’estela de la imatge d’aquest 2026, dissenyada per la il·lustradora Nadia Hafid, i com a preàmbul dels cicles d’anime japonès que arribaran a la primavera. I ho fa amb una artista i cineasta al centre d’un cicle i una proposta expositiva.
Aquesta edició del Premi del Públic LUX ha designat com a nominades les següents pel·lícules: la darrera Palma d'or de Cannes, It Was Just an Accident, del cineasta iranià Jafar Panahi, guardonat amb el Premi Sàkharov a la Llibertat de Cons
Dies curts és una aposta ferma de la Filmoteca de Catalunya pel format curt que vol explorar altres maneres de fer i donar veu a cineastes de proximitat. Una ocasió per conèixer a fons l’evolució d’autores consolidades o els processos de treball de qui tot just comença. Aplega peces amb poca projecció als circuits majoritaris, acompanyades d’una conversa pausada i del plaer de descobrir noves mirades.
Cineasta cinèfila, analítica i curiosa; agraïda i entusiasta envers aquelles obres que han nodrit i nodreixen el seu propi treball, Carla Simón conviu amb un ric univers de referències amb les quals es relaciona orgànicament a l’hora d’escriure i concebre cada pel·lícula.
La restauració cinematogràfica viu un moment únic, amb seccions als principals festivals internacionals, mostres especialitzades arreu del món, la creixent col·laboració entre filmoteques i el ventall de possibilitats tècniques del món digital.
Pioner i exigent, Fritz Lang va transformar el cinema mut en un laboratori d’experimentació formal i moral sense precedents. Va concebre el cinema com una màquina de precisió, en què el destí, la culpa i el poder s’entrellacen i creen formes d’una bellesa rigorosa: des de la fantasia simbòlica de Der müde Tod (La mort cansada) i l’epopeia mítica de Die Nibelungen (Els Nibelungs) fins a la modernitat industrial de Metropolis i el laberint criminal de Dr. Mabuse, der Spieler.
Actiu a Mèxic entre el 1975 i el 1987, el Colectivo Cine Mujer va fer un cinema polític, feminista i militant que va dialogar amb l’agitació que va mobilitzar Amèrica Llatina aquells anys. Les seves pel·lícules, fetes en 16 mm de manera col·lectiva, van abordar temes com el treball domèstic, la violència estructural, l’organització de les dones i la manera en què el quotidià expressa relacions de poder. Mañana, la revolución.
Joaquim Jordà, un dels nostres cineastes més lliures, polièdrics i influents, ha estat el segon protagonista del programa Afins, que va inaugurar-se amb Helena Lumbreras. Realitzador, guionista, traductor, professor, activista, lector i espectador voraç, conversador apassionat: la figura de Jordà és indestriable dels encontres, intercanvis i complicitats que va teixir al llarg de la seva trajectòria cinematogràfica i política.
