Cicle

Jean Epstein és un gran cineasta desconegut. Nascut a Polònia, educat entre Suïssa i França, és considerat un avantguardista i cap de files del moviment cinematogràfic “impressionista”. Si hi ha èpoques que semblen dictar les idees, també és cert que resulta molt difícil escapar de les idees quan es converteixen en tòpic o etiqueta. I Epstein, per geografia i context, ha de ser “impressionista”.

L'exposició 'República, Guerra, Dictadura: Foto Fixa Sabaté', que podreu veure a la Filmoteca entre el 5 de març i el 30 d'agost, va acompanyada, en els seus primers dies, de diverses projeccions de pel·lícules en què es pot observar el treball professional de l'anomenat "foto fixa".

A finals del 2014 ens van deixar el cineasta Mike Nichols i l’actriu Luise Rainer. Ara els recordem amb dos films que els van fer mereixedors del premi més cobejat de la indústria cinematogràfica: l’Oscar.

Els anys seixanta són els anys dels nous cinemes. En realitat tot era “nou”. Una generació que no havia fet la guerra arribava a l’edat adulta. I volia una nova música, una nova moda, uns nous costums i uns nous cinemes.

Durant molts anys el cinema iranià era conegut entre nosaltres gràcies al Festival de Teheran i les pel·lícules de Dariush Mehrjui. Era un coneixement modest i confidencial. En el moment –1987, premi a Locarno– de la descoberta de 'Khane-ye doust kodiast?' ('¿Dónde está la casa de mi amigo?'), el món va comprendre que un nou gran cineasta havia vingut a sumar-se a la llista dels escollits: Abbas Kiarostami.

El mes de desembre passat l’actor i director Toni Servillo va visitar la Filmoteca al mateix temps que presentava al Teatre Lliure 'Le voci di dentro', una de les grans obres d’Eduardo De Filippo.

Des que els primers “independents” van derrotar Edison a la “guerra de les patents”, Hollywood sempre ha gaudit d’una alternativa fresca, innovadora i també disposada a rejovenir la gran maquinària industrial.

La història del cinema és un gran iceberg: la part emergida –una novena part, diuen– és la dels films salvats de la destrucció, però també la dels que respecten les exigències comercials. L’obra de Gregory J. Markopoulos queda a la part submergida, perquè no respecta aquestes exigències: no roda en formats professionals, no utilitza actors coneguts, no s’adapta als codis narratius imperants, no es conforma a la sexualitat única i ortodoxa, almenys fins fa un parell de dècades.