Les preestrenes de les darreres pel·lícules d’Albert Serra a la Filmoteca són ja tota una tradició. Així va ser el 2013 amb Història de la meva mort, el 2016 amb La mort de Louis XIV, amb la presència del seu protagonista Jean-Pierre Léaud, el 2019 amb Liberté i el 2022 amb Pacifiction, a partir de preses descartades de la qual Serra va crear la imatge per celebrar el 10è aniversari de la Filmoteca al Raval.
Rebel i inconformista, Zetterling va deixar la interpretació en ple èxit als anys 50 per dedicar-se plenament a la direcció. Malgrat ser una pionera i una de les cineastes sueques més destacades, va ser eclipsada pels companys de professió en una indústria dominada per homes. Acusada de feminista radical i, també, de tot el contrari, les seves pel·lícules van ser considerades feministes, incòmodes i provocadores fins al punt de portar l’escàndol a Cannes i a Venècia.
La mort prematura, a 53 anys, de Shinji Sômai (1948-2001) va privar el cinema japonès d’un dels directors més innovadors de les dècades dels vuitanta i noranta. Definida com “la baula perduda entre la fi del sistema d’estudis del Japó i l’auge del cinema independent”, la seva obra –composta de tretze llargmetratges–, experimenta amb estils i gèneres –sobretot amb el seishun eiga o cinema juvenil–, i captura amb una sensibilitat única les emocions adolescents i els ritus de pas tot explorant temes de soledat i alienació.
Enamorat de l’estil de vida del Far West, Sam Peckinpah (1925-1984) es fogueja com a realitzador televisiu en sèries de l’Oest i, ja com a cineasta, revitalitza el western en un moment en què aquest estava tocat de mort. En un temps de canvi i de crisi, Peckinpah actua com a pont entre els ideals del cinema clàssic i les inquietuds que acabarien configurant el Nou Hollywood.
Rebel i inconformista, Zetterling va deixar la interpretació en ple èxit als anys 50 per dedicar-se a la direcció. Malgrat ser una pionera i una de les cineastes sueques més destacades, va ser eclipsada pels companys de professió en una indústria dominada per homes. Acusada de feminista radical i també de tot el contrari, va ser escriptora i crítica política i sovint va treballar amb guions propis i com a productora creativa. Les seves pel·lícules van ser considerades feministes, incòmodes i provocadores fins al punt de portar l’escàndol a Cannes i a Venècia.
Isaki Lacuesta és un dels cineastes més consolidats i actius del panorama cinematogràfic català actual. En plena època de premis, i després d’haver triomfat al Festival de Màlaga, el seu darrer treball Segundo premio, una no-biografia del mític grup Los Planetas, parteix entre els favorits als premis Gaudí amb 9 nominacions, i n’acumula 11 per als Goya, mentre que ja no té opcions per a l’Oscar en no haver passat a la short list en la categoria de film internacional.
El poeta, novel·lista i dramaturg francès Jean Genet (1910-1986) va portar una vida transgressora, marginal i sovint extrema. Va estar a la Barcelona dels anys trenta i va freqüentar al Barri Xino llocs com La Criolla, el prostíbul Madame Petit i sobretot els baixos fons del port, com reflecteix la seva novel·la autobiogràfica Diari del lladre. D’aquesta se’n deriva el guió de l’únic film que va dirigir, Un chant d’amour, realitzat el 1950 i estrenat el 1975.
Extracte de 'Teresa Gimpera, així és la vida'
Aquest any s’ha produït el relleu en la direcció de la Filmoteca de Catalunya.
